Creu-me, Lucil·li, reserva’t per a tu mateix, i el temps que fins avui t’han estat prenent, t’han estat robant o que t'ha fugit, recull-lo i aprofita’l. Persuadeix-te que és tal com t’ho estic escrivint: unes hores ens han estat preses, altres ens han estat robades, altres ens han fugit. La pèrdua més vergonyosa és, sens dubte, la que passa per negligència. I si t'hi fixes bé, la major part de la vida la passem lliurats al mal, i una altra part, i no minvada, sense fer res, i tota la vida restant fent el que no hauríem de fer. Qui podries esmentar que valorés el temps en alguna cosa, que sabés quant val un dia, que entengués que cada dia l’home mor una mica?
En considerar que la mort és una cosa del futur, ens enganyem a causa que gran part d’ella ja és cosa del passat. Tota la porció de la nostra vida que queda després de nosaltres pertany al domini de la mort. Segueix fent, doncs, Lucil·li, allò que m'escrius que fas: no perdis cap hora, recull-les totes. Assegura bé el contingut del dia d’avui, i així serà com dependràs menys del demà. Tot i que aplacem les coses, la vida ens fuig. Totes les coses, Lucil·li, en realitat ens són estranyes, només el temps és ben nostre: la natura ens va posar en possessió d’aquesta única cosa, fugaç, relliscosa, de la qual tot aquell que s’ho proposa pot desposseir-nos-en. I és tanta la estultícia dels mortals, que tots ens creiem obligats a l'agraïment per aquelles coses petites i menyspreables, de la pèrdua de les quals ens podem recuperar, però no ens creiem en deute per haver rebut el temps que és l’única que, ni agraint, podríem guanyar de nou. Potser podries preguntar-me què faig jo que vaig repartint consells. Et confesso francament que, a tall d’home fastuós, però ordenat, porto exacte compte de les pèrdues. No cal dir que no perdo res, i ben et diria el que perdo, i per què i de quina manera, i t'exposaria abastament les causes de les meves necessitats. Però em passa com a la majoria dels homes caiguts en la pobresa i sense culpa: tothom em perdona, però ningú em dona socors. Què passa, però? No em tinc per pobre a qui alguna cosa li sobra, per poc que sigui. Dóna’m un home de fortuna moderada, i ja n’hi ha prou amb això. Pel que a tu es refereix, prefereixo que conservis els teus béns i que comencis a economitzar d’hora. Ja que, segons han après els homes vells, és economia a deshora la que queda al fons del got, ja que els excrements no només constitueixen la part més petita, sinó la pitjor.
Conserva’t bo.
