dijous, 10 de setembre del 2009

El valor del temps, (Sèneca)



Creu-me, Lucil·li, reserva’t per a tu mateix, i el temps que fins avui t’han estat prenent, t’han estat robant o que t'ha fugit, recull-lo i aprofita’l. Persuadeix-te que és tal com t’ho estic escrivint: unes hores ens han estat preses, altres ens han estat robades, altres ens han fugit. La pèrdua més vergonyosa és, sens dubte, la que passa per negligència. I si t'hi fixes bé, la major part de la vida la passem lliurats al mal, i una altra part, i no minvada, sense fer res, i tota la vida restant fent el que no hauríem de fer. Qui podries esmentar que valorés el temps en alguna cosa, que sabés quant val un dia, que entengués que cada dia l’home mor una mica? 

En considerar que la mort és una cosa del futur, ens enganyem a causa que gran part d’ella ja és cosa del passat. Tota la porció de la nostra vida que queda després de nosaltres pertany al domini de la mort. Segueix fent, doncs, Lucil·li, allò que m'escrius que fas: no perdis cap hora, recull-les totes. Assegura bé el contingut del dia d’avui, i així serà com dependràs menys del demà. Tot i que aplacem les coses, la vida ens fuig. Totes les coses, Lucil·li, en realitat ens són estranyes, només el temps és ben nostre: la natura ens va posar en possessió d’aquesta única cosa, fugaç, relliscosa, de la qual tot aquell que s’ho proposa pot desposseir-nos-en. I és tanta la estultícia dels mortals, que tots ens creiem obligats a l'agraïment per aquelles coses petites i menyspreables, de la pèrdua de les quals ens podem recuperar, però no ens creiem en deute per haver rebut el temps que és l’única que, ni agraint, podríem guanyar de nou. Potser podries preguntar-me què faig jo que vaig repartint consells. Et confesso francament que, a tall d’home fastuós, però ordenat, porto exacte compte de les pèrdues. No cal dir que no perdo res, i ben et diria el que perdo, i per què i de quina manera, i t'exposaria abastament les causes de les meves necessitats. Però em passa com a la majoria dels homes caiguts en la pobresa i sense culpa: tothom em perdona, però ningú em dona socors. Què passa, però? No em tinc per pobre a qui alguna cosa li sobra, per poc que sigui. Dóna’m un home de fortuna moderada, i ja n’hi ha prou amb això. Pel que a tu es refereix, prefereixo que conservis els teus béns i que comencis a economitzar d’hora. Ja que, segons han après els homes vells, és economia a deshora la que queda al fons del got, ja que els excrements no només constitueixen la part més petita, sinó la pitjor.
Conserva’t bo.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Cant d'Utopia de Ramon Muns






Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
No acceptem la jerarquia
Dels que imposen l'opressió

Caminem doncs dia a dia
Sense fer-nos por el camí
Treballant amb alegria
Obtindrem el noble fi

No volem martells ni fletxes
Que ens arrenquin el pensar
Volem llum per les escletxes
D’un món trist que hem de canviar

I tots junts germans de terra
Germans de cor i de cervell
No demanem pas la guerra
Però si n’hi ha serem fusell

Per la vida llibertària
D’una nova societat
Alçarem a mà unitària
El drap negre trepitjat

Lluitarem per la rosada
D’un nou món lliure i valent
On la por serà esborrada
i viurà feliç la gent

On l’amor serà esperança
i no una formalitat
per oblidar la recança
de no viure en llibertat

No volem líders ni guies
Ni consells de direcció
No volem misèria i pàries
Lluitem per l’autogestió

En els pobles i les viles
Ja se sent un gran clamor
S’estan eixamplant les files
Que lluiten contra la por

Aixequem doncs la senyera
De la gran fraternitat
I saltem per la drecera
D’una nova humanitat

Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
Preparant amb alegria
El camí d’un món millor