El món del cine NIC

El número del mes de maig de "La revista de les Tres Bessones" inclou el DVD "El món del Cine NIC".
Més informació a  El blog del Cine NIC

Nine Inch Nails (Johnny Cash)

Mourir pour des idées. (Georges Brassens)

Mourir pour des idées

Mourir pour des idées, l'idée est excellente
Moi j'ai failli mourir de ne l'avoir pas eue
Car tous ceux qui l'avaient, multitude accablante
En hurlant à la mort me sont tombés dessus
Ils ont su me convaincre et ma muse insolente
Abjurant ses erreurs se rallie à leur foi
Avec un soupçon de réserve toutefois.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Jugeant qu'il n'y a pas péril en la demeure
Allons vers l'autre monde en flânant en chemin
Car à forcer l'allure il arrive qu'on meure
Pour des idées n'ayant plus cours le lendemain
Or s'il est une chose amère désolante
En rendant l'âme à Dieu c'est bien de constater
Qu'on a fait fausse route qu'on s'est trompé d'idée.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Les Saints Jean Bouche d'or qui prêchent le martyre
Le plus souvent d'ailleurs s'attardent ici-bas
Mourir pour des idées c'est le cas de le dire
C'est leur raison de vivre ils ne s'en privent pas
Dans presque tous les camps on en voit qui supplantent
Bientôt Mathusalem dans la longévité
J'en conclus qu'ils doivent se dire en aparté.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Des idées réclamant le fameux sacrifice
Les sectes de tout poil en offrent des séquelles
Et la question se pose aux victimes novices
Mourir pour des idées, c'est bien beau, mais lesquelles?
Et comme toutes sont entre elles ressemblantes
Quand il les voit venir, avec leur gros drapeau
Le sage, en hésitant tourne autour du tombeau.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Encor' s'il suffisait de quelques hécatombes
Pour qu'enfin tout changeât, qu'enfin tout s'arrangeât!
Depuis tant de "grands soirs" que tant de têtes tombent
Au paradis sur terre on y serait déjà
Mais l'âge d'or sans cesse est remis aux calendes
Les dieux ont toujours soif, n'en ont jamais assez
Et c'est la mort, la mort toujours recommencé'.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Ô vous, les boutefeux, ô vous, les bons apôtres
Mourez donc les premiers nous vous cédons le pas
Mais, de grâce, morbleu! laissez vivre les autres!
La vie est à peu près leur seul luxe ici-bas
Car, enfin la Camarde est assez vigilante
Elle n'a pas besoin qu'on lui tienne la faux
Plus de danse macabre autour des échafauds

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Abril 74. (Lluís Llach)

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

25 d'abril. Grândola, vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade

Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade

Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade

La fera ferotge

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.

Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.

El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.

Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:

-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?

- Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessito espai.

Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.

Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.

El matrimonio incauto

 
Félix María Serafín Sánchez de Samaniego


Un tejedor tenía
de poca edad dos niños inocentes
con los cuales dormía,
por ser tan corto en bienes de fortuna
que no había más cama ni más cuna.

Una noche de frío
se arrimó a la parienta su pariente
por gozar del estío,
pues a todo casado se permite
que cuando tenga frío se lo quite.

Empieza la tarea,
y tan a pecho tómala y tal brinca
y tal se bambolea,
que, al sacudir los pies el burro en celo,
da con los chiquitines en el suelo.

La madre, que lo nota,
de la cama se tira, aunque rendida
de volver la pelota,
y al levantar sus hijos adorados,
los encuentra a los dos descalabrados.

Les pone balsamina
y a la cama los vuelve cariñosa,
cada cual a su esquina,
diciéndoles que aquello ha sucedido
porque estaba su padre algo bebido.

Antes que amaneciera
sintió el amigo gana de más coles,
y con su compañera
se entregó a los placeres reiterados,
sin echar cuenta en los descalabrados.

El niño mayorcito,
que notó de la cama el movimiento,
dijo al otro, quedito:
-¡Agárrate al colchón pronto, muchacho,
mira que vuelve padre a estar borracho!

La cançó de les balances

Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
Terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia les comptava.

La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
perquè de comptar en sabia,
però amor, no li'n quedava,
cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.

Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:

Quan vindrà el dia que l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
Quan vindrà el dia que l'home
no se'l pese amb les balances?

El rei, que va sentir el noi,
el va fer agafar i, amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.

Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant la canten.
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant la canten.

Abiyoyo

L'Església i el naixement de Catalunya

La naixença de Catalunya, que hem establert a començaments del segle XI, fou un part dificilíssim. En primer lloc, hagué d'esqueixar tots els lligams que la unien al món visigòtic —que eren molts, sobretot d'influència política i religiosa—; després, va passar per la mola de la conquesta musulmana, la reconquesta franca i la repoblació feudal; i finalment, sobrevingué l'esquinçada amb els carolingis durant aquella terrible època que fou el darrer segle del primer mil·lenni. El país restà prim, abatut, gairebé dissolt. Qualsevol vent hauria pogut tombar-lo, i bona prova se'n tingué quan Al-Mansur conquerí i devastà Barcelona (985). Una mica més de força en les tropes califals, una política més clarivident i assenyada en llur general, i el teló de la Història no s'hauria pas aixecat per a Catalunya.
La represa i la veritable consolidació del país com a col·lectivitat diferenciada és obra dels clergues: dels menuts i dels grans. La popularitat il·limitada del bisbe Oliba (primera meitat del segle XI) com a pare espiritual de Catalunya entenebreix la tasca d'organització dels sacerdots a les cúries episcopals i a les rectories i dels monjos al davant de llurs empreses agrícoles. Oliba pensa en un pla polític, cultural i religiós molt elevat: les relacions amb Roma, la fundació i la instauració de monestirs i catedrals, l'establiment d'un ordre públic garantit per l'Església, l'organització d'una cort de govern pels comtes de Barcelona. Ell donà, diríem ara, les directrius. Però el clericat obscur que el seguia, i que compartia la cura d'ànimes amb les activitats curialesques, aquest fou el qui definitivament estintolà el país. A cada masia, a cada casal antic, les golfes encara són curulles dels petits i ben agençats pergamins del segle XI, en els quals, a través de les fórmules de compra-venda, procura i donació, s'articulà a poc a poc l'enreixat jurídic de Catalunya. I d'això, se n'ocupaven els clergues.
Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya.

Preguntitas sobre Dios

(Atahualpa Yupanqui)

Un día yo pregunté:
¿Abuelo, dónde esta Dios?
Mi abuelo se puso triste,
y nada me respondió.

Mi abuelo murió en los campos,
sin rezo ni confesión.
Y lo enterraron los indios
flauta de caña y tambor.

Al tiempo yo pregunté:
¿Padre, qué sabes de Dios?
Mi padre se puso serio
y nada me respondió.

Mi padre murió en la mina
sin doctor ni protección.
¡Color de sangre minera
tiene el oro del patrón!

Mi hermano vive en los montes
y no conoce una flor.
Sudor, malaria y serpientes,
es la vida del leñador.

Y que naide le pregunte
si sabe dénde esta Dios:
Por su casa no ha pasado
tan importante señor.

Yo canto por los caminos,
y cuando estoy en prisión,
oigo las voces del pueblo
que canta mejor que yo.

Si hat una cosa en la tierra
más importante que Dios
es que naide escupa sangre
pa’ que otro viva mejor.

¿Qué Dios vela por los pobres?
Tal vez sí, y tal vez no.
Lo seguro es que Él almuerza
en la mesa del patrón.

Va pensiero sull'ali dorate

Vola pensament amb ales daurades,
Atura't en els prats i els cims,
On s'olora la dolça fragancia,
De l'aire dolç de la terra natal!

Saluda les rives del Jordà
I les destruïdes torres de Sió,
Oh pàtria meva, tan bella i perduda!
Oh record tan plaent i fatal!

Arpa d'or dels fatídics profetes
Perquè penges silenciosa del salze?
Reviu en els nostres cors el record
Parle'ns del temps que fou!

Igualment que el destí de Solima
Canta un aire de cru lament
Que inspiri al Senyor una melodia
Que infongui virtud al patiment!
Que infongui virtud al patiment!
Que infongui virtud al patiment!
Virtud al patiment!

Addio Lugano bella

"Addio a Lugano" és una cançó molt popular escrita per l'anarquista Pietro Gori el 1895. La música és la d'una cançó popular anònima.

Pietro Gori, anarquista italià, va ser acusat per la premsa de ser l'instigador de l'assassinat del president de França, Sadi Carnot, com amic i defensor de l'assasí, Sante Caserio. Per evitar la condemna va fugir a Lugano. Allà es va escapolir d'un intent d'assassinat el gener de 1895. El mateix mes va ser detingut i fou expulsat de Suïssa, juntament amb altres exiliats.
A la presó, segons alguns, o després de l'expulsió, segons altres, va escriure dos poemes, un dels quals portava per títol "La cançó dels anarquistes expulsats", que es va convertir en "Addio a Lugano".


Lletra de Pietro Gori
Música: Anònim (1895)
Addio Lugano bella o dolce terra pia
cacciati senza colpa gli anarchici van via
e partono cantando con la speranza in cuor.
E partono cantando con la speranza in cuor.

Ed è per voi sfruttati per voi lavoratori
che siamo incatenati al par dei malfattori
eppur la nostra idea è solo idea d'amor.
Eppur la nostra idea è solo idea d'amor.

Anonimi compagni, amici che restate
le verità sociali da forti propagate
è questa la vendetta che noi vi domandiam.
E questa la vendetta che noi vi domandiam.

Ma tu che ci discacci con una vil menzogna
repubblica borghese un dì ne avrai vergogna
noi oggi ti accusiamo in faccia all'avvenir.
Noi oggi ti accusiamo in faccia all'avvenir.

Cacciati senza tregua andrem di terra in terra
a predicar la pace ed a bandir la guerra
la pace tra gli oppressi, la guerra agli oppressor.
La pace tra gli oppressi la guerra agli oppressor.

Elvezia il tuo governo schiavo d'altrui si rende
d'un popolo gagliardo le tradizioni offende
e insulta la leggenda del tuo Guglielmo Tell.
E insulta la leggenda del tuo Guglielmo Tell.

Addio cari compagni amici luganesi
addio bianche di neve montagne ticinesi
i cavalieri erranti son trascinati al nord.
I cavalieri erranti son trascinati al nord.